«Ningú no em va demanar que fos artista, i ningú no em va demanar que fes art. Jo volia ser artista i volia
crear obres d?art. Per tant l?únic responsable en sóc jo. No estic gaire segur de voler sentir les opinions dels altres sobre el meu art, ni de voler saber si és bo o dolent, si és autèntic o fals. El que m’interessa són
més aviat les emocions que provoca. Ahir era en un restaurant de la ciutat alemanya de Goslar, i a prop de la meva taula hi jugava una nena. Era molt bufona i em mirava amb uns ullassos interrogadors, preguntant-se qui era jo. Em vaig treure una pedra de dins la bossa ?m?encanten les pedres i sempre en porto a sobre? i la hi vaig donar, explicant-li que venia d?Espanya. La nena estava fascinada per aquella pedreta ordinària, era increïble. L?anava ensenyant a tothom del restaurant. Alguna cosa extraordinària acabava d?enriquir-li la vida. La pedra no era res, però per a ella ho era tot. Un miracle. Això és l?art per a mi.»