Jaume Rausell, en la seua òpera prima, Els estralls de la memòria, ens conta de forma apassionada i apassionant, com es concreta en un indret específic del País Valencià la tragèdia general d’allò que arreu l’estat s’anomenaria Guerra Civil Espanyola.

Amb un vocabulari precís, acurat i acadèmic alhora que popular, ens mostra un país socialment antiquat, moralment polaritzat i econòmicament empobrit. Ens mostra una realitat esgarrifosa; la culminació de la bogeria, la impossibilitat d’enteniment, la d’uns interessos incompatibles, contraposats… Una societat que s’esquinçava, en la qual acabarien matant-se els uns als altres… Un final al qual portava inevitablement una dinàmica històrica imparable, impossible de reconduir. Temps d’enfrontament entre el desig d’aproximació a una utopia i la resposta d’un règim antic, caduquejat i violent, impenitent i sistemàticament cruel en la venjança, en la nova submissió.

La novel·la ens deixa interrogants: aquestes insurreccions són periòdiques? Quant de temps manca perquè el poble es revolti novament? I també certeses: la lluita és dura i l’enemic poderós, sembla que no hi ha canvi sense patiment, qui ostenta el poder no el deixa voluntàriament. En Els estralls de la memòria, Jaume Rausell aproxima el lector, de forma magistral, alhora que crua, a uns personatges que ens semblen familiars, a una societat que encara que llunyana, reconeguem. Ens transporta, doncs, amb tota la intensitat, a un drama que hi va existir i no hem d’oblidar, les ferides del qual, malgrat el temps, encara supuren.